Edifici Sabatini
Fundat com a Hospital de San Carlos en el segle XVIII, tren el nom actual de Francisco Sabatini (Palerm, Itàlia, 1722 – Madrid, 1797), arquitecte il·lustrat encarregat de la construcció. La fundació de l'hospital va ser una iniciativa de Carles III emmarcada en un conjunt de mesures per a dotar Madrid d'infraestructures d'higiene i de policia urbana. Després d'una primera fase dirigida per José de Hermosilla (Llerena, Badajoz, 1715 – Madrid, 1776), Sabatini, procedent de la cort borbònica del sud d'Itàlia, el va completar aplicant un sobri estil neoclàssic inspirat en el renaixement tardà.
Encara que la mort del monarca en 1788 va deixar l'edifici inacabat, aviat va començar a funcionar com a hospital, i va romandre en actiu fins al 1965. Després d'anys en estat d'abandó i diverses amenaces d'enderrocament, la seva declaració com a Monument Historicoartístic el 1977 va permetre'n la supervivència i l'ús públic.
El 1980, Antonio Fernández Alba (Salamanca, 1927) va emprendre una remodelació per al seu ús amb finalitats expositius. El 1986 l'edifici comença a albergar les activitats expositives de centre d'art per, pocs anys després, el 1990, esdevenir l'actual Museo. Per a la rehabilitació es va aprofitar el perfil inacabat de l'hospital: l'espai exterior reservat a un segon pati es va convertir en una plaça pública que va donar visibilitat al Museo i el va connectar amb Calle Atocha; l'absència de portada es va suplir amb la col·locació de les monumentals torres de vidre i acer que alberguen els ascensors exteriors per permetre una circulació més fluida. Construïdes pels arquitectes racionalistes José Luis Íñiguez de Onzoño (Bilbao, 1927) i Antonio Vázquez de Castro (Madrid, 1929) en col·laboració amb l'arquitecte britànic Ian Ritchie (Sussex, el Regne Unit, 1947), aquestes torres són un dels senyals d'identitat del Museo.
L'interior desplega entorn d'un pati àmplies galeries voltades sostingudes per pilastres de pedra i sales d'exposició, amb obertures obertes cap a l'exterior i cap al pati, que permeten regular la il·luminació natural. L'edifici conté així mateix espais alternatius, com ara els soterranis de maó voltats o la sala de protocol, antiga llenceria de l'hospital amb el mobiliari original, als quals s'ha donat un ús expositiu.
Edifici Nouvel
El 1999 es convoca un concurs internacional per a l'ampliació del Museo Reina Sofía, al qual es presenten propostes d'arquitectes com ara Juan Navarro Baldeweg, Dominique Perrault, Zaha Hadid, Enric Miralles i Tadao Ando, entre d'altres. El 2001 es posa en marxa el projecte guanyador, signat per l'arquitecte Jean Nouvel (Fumel, França, 1945). Des de l'origen, l'edifici es planteja, en paraules de l'autor, a l'ombra del Reina Sofía, és a dir, al servei de l'edifici Sabatini, les funcions del qual expandeix i completa al mateix temps que manté el protagonisme de la seu original. Al juny de 2005 queda inaugurat el complex de l'edifici Nouvel, que comprèn dos amplis espais expositius, biblioteca i centre de documentació, llibreria, oficines, cafè-restaurant, sala de protocol i dos auditoris amb capacitat per a 200 i 400 espectadors, respectivament.
El conjunt arquitectònic s'adapta a la façana sud-oest de l'edifici Sabatini i al solar triangular que hi precedeix. Nouvel hi respecta l'emplaçament de tres edificis preexistents per a la construcció de tres nous mòduls. Encara que exempts, queden comunicats entre ells i amb l'edifici Sabatini en diversos nivells: a través d'un gran aler superior que connecta amb la cornisa de l'hospital i reflecteix el flux de la ciutat mitjançant les formes convexes d'alumini lacat en color vermell, mitjançant passarel·les elevades entre els edificis, i a través d'una plaça semipública que dialoga amb l'entorn urbà. Funciona així com connector de diverses zones de la ciutat (Estación de Atocha, Ronda de Atocha, barri de Lavapiés), i evoca el pati de Sabatini en la doble naturalesa d'espai íntim i diàfan.
Des de la inauguració, el flux de visitants es vertebra de manera plural, atès que el nou edifici proporciona una entrada alternativa i disposa de diverses connexions entre les galeries de Sabatini i els nous espais de Nouvel, una distribució que genera diversos itineraris possibles i imposa una neta distinció entre zones de serveis i espai expositiu.
Palacio de Cristal
El Palacio de Velázquez (1883) és, al costat del Palacio de Cristal, una de les dues seus expositives del Museo Reina Sofía al Parque del Retiro de Madrid. Pren el nom de l'arquitecte Ricardo Velázquez Bosco, qui també va col·laborar en la construcció amb el ceramista Daniel Zuloaga i l'enginyer Alberto del Palacio.
L'edifici, pròxim al historicisme del neorenaixement, és de planta àmplia, coberta amb voltes d'estructura de ferro i amb il·luminació natural, gràcies a la superfície envidrada. Concebut com a pavelló principal de l'Exposició Internacional de Mineria, Arts Metal·lúrgiques, Ceràmica, Cristalleria i Aigües Minerals de 1883, segueix el model que Joseph Paxton va establir al Crystal Palace de Londres el 1851.
Des de 1987 ha acollit exposicions monogràfiques d'artistes com ara Cindy Sherman, Nan Goldin, Juan Muñoz i José Manuel Broto, a més de molts altres. Tancat per reformes el 2005, tornava a obrir les portes el 2010 amb una retrospectiva dedicada a Miralda.
Palacio de Velázquez
El Palacio de Velázquez (1883) és, al costat del Palacio de Cristal, una de les dues seus expositives del Museo Reina Sofía al Parque del Retiro de Madrid. Pren el nom de l'arquitecte Ricardo Velázquez Bosco, qui també va col·laborar en la construcció amb el ceramista Daniel Zuloaga i l'enginyer Alberto del Palacio.
L'edifici, pròxim al historicisme del neorenaixement, és de planta àmplia, coberta amb voltes d'estructura de ferro i amb il·luminació natural, gràcies a la superfície envidrada. Concebut com a pavelló principal de l'Exposició Internacional de Mineria, Arts Metal·lúrgiques, Ceràmica, Cristalleria i Aigües Minerals de 1883, segueix el model que Joseph Paxton va establir al Crystal Palace de Londres el 1851.
Des de 1987 ha acollit exposicions monogràfiques d'artistes com ara Cindy Sherman, Nan Goldin, Juan Muñoz i José Manuel Broto, a més de molts altres. Tancat per reformes el 2005, tornava a obrir les portes el 2010 amb una retrospectiva dedicada a Miralda.
